Que n'és de cansat el segon embaràs!!!

Mareta meva…
Com canvia un primer embaràs SOLA amb un segon embaràs acompanyada d’un marrec de 19 mesos…
El meu primer embaràs va ser mooooooolt fàcil:
Em vaig trobar bé des del primer dia…Sí, tenia algunes molèsties lleus com la son, la pixera i l’estrenyiment…
I sí, les últimes setmanes era com un hipopòtam, em costava moure’m, dormir, tenia mals d’esquena, els meus pits eren com dues cantimplores i estava atacada dels nervis esperant el moment del Part i de veure la cara del meu fillet estimat.
Però ara….
Uf…
A part de tot el que he descrit al primer embaràs, sumant-li les angoixes del primer trimestre que per desgracia també he patit durant aquests primers mesos, aquest embaràs no té RES A VEURE:
Des del dia 0 que vaig patir fastigs, marejos i nàusees amb alguna que d’altre vomitera (encara que per sort no masses).
El 1er trimestre d’aquest segon embaràs va ser emocionalment molt difícil per raons de feina. Vaig patir molts nervis, estrés i ansietat, i evidentment això no ajuda a portar un embaràs…
El segon trimestre va ser prou fàcil, ja que vaig deixar de treballar a mitjans de trimestre, i amb la feina també vaig deixar tots aquests “mals interiors” i per fi vaig tenir PAU. A més, el Xavi em fotia canya, però jo no estava tan vaca com per no poder portar el ritme.
Però a finals del segon trimestre, i ara ja al tercer, les coses han canviat i molt!
Per començar el Xavi ha començat a notar que “algo se está cociendo” i les nits (que mai han estat bones) s’han convertit en infernals: M’he d’aixecar una mitja d’entre 5 i 8 cops cada nit. Només vol braços, braços i més braços…i entre els braços, vol teta, teta i més teta…i si! Les tetes encara fan mal! Cada vegada més…i ell cada vegada mama de manera més bèstia, clavant-me les dents, les ungles i posant-li una passió que espanta! A part que l’altre teta no queda exempta de maltractament, ja que mentre mama d’una, en sintonitza un altre amb els seus ditets…quina gràcia!
Cada vegada que algú em toca la panxa o s’apropa massa a mi, salta com un tigre a “defensar-me”…com un gosset que aixeca la pota per marcar territori, es tira cap els meus pits i ja hi tornem a ser!
A part d’això està en una etapa expansiva….si, si! EXPANSIVA!!! Tot es fa gran, tot explota, tot és enormeeeeeeeeee! CRITS, RABIETES i demés són l’ordre del dia. Ara ha començat a pegar i quan s’emprenya: Bofetada al canto!
Per sort, no tot són mals…també ha après a demanar perdó fen-te petonets al lloc de la patacada i fen-te abraçades increïbles quan s’adona que amb el petonet no n’hi ha hagut prou.
També està en aquella etapa que vol conèixer món! Vol ser un nen gran i no vol pujar al cotxet, i em sembla de conya! Aleshores sortim al carrer sense cotxet (menys mal dels portanadons!) i quan ja estem a mig camí (jo caminant amb tots els trastos de bebé + cubell, pala, pilota, moto i un llarg etc + PANXOT) decideix que no vol cotxet però tampoc vol caminar…vol braços de la mama..i no serveixen els del papa o els de la iaia, vol els de la mama…I ja em veieu amb una panxa que comença a fer por, carregada com una burra i amb el nen a coll…per sort sempre porto la Bandolera al damunt per casos com aquest i me’l penjo a la cadera…així és menys traumàtic, però Déu ni dó.
L’hora de menjar és un altre show:
Ell ja és gran…ja vol menjar solet i evidentment, per molt que embruti i per moltes hores que estiguem a la taula, jo li dono els coberts, i apa! A fer el marrano!
Encara no m’he girat que ja ha ficat algun ninotet dins el got d’aigua…mentrestant es pentina amb la forquilla, amb la cullera rasca el guix de la paret, i el menjar? Doncs el menjar amb les mans, és clar!
Per sort i com he dit abans, compensa veure com disfruta experimentant, com fa “mmmmmmmmmmmmmmmmms” d’aprovació quan alguna cosa li entra a la boca I com et somriu amb cara de picardia quan aconsegueix posar-se una mica de sopa amb la cullera dins la boca…
L’hora del bany és extraordinària, però per sort i per desgracia, aquest moment màgic és de son pare, amb lo qual jo aprofito 10 minutets per posar un coixí de pinyols de cireres al microones i ,després, escarxofar-me al sofà amb el coixí calent a la ronyonada. Quan per fi he començat a relaxar-me un “ja estàaaaaaaaaaaaaaaa!” ressona al meu cervell:Toca anar a dormir!
EL Xavi ja dorm al LLIT. Vam haver de retirar el bressol per una qüestió de seguretat quan tenia 17 mesos, ja que el tio es pujava damunt la barana i s’hi enganxava com un koala…Per sort, el LLIT li va encantar des del primer dia i no ha caigut MAI.
Lo el llit va ser un descans per mi , ja que per adormir-lo al bressol, ho havia de fer en braços i evidentment tenir un nen de 12kgs enganxat a la teta i en braços durant més de mitja hora, era una tortura i si li sumem la panxa ja ni us ho explico….Ara trigo més en adormir-lo, de 45minuts a 1h més o menys, però m’estiro al seu costat i trec la teta. Trigo molt més, pe`ro em canso molt menys…encara que quan vull sortir d’aquell llitet de 1,60m amb aquell panxot que no para de moure’s i amb un nen, que a la que perd el contacte amb sa mare es posa a bramar com un boig, doncs també és bastant durillu…
Per fi, el dia ha acabat…torno al menjador, ja són les 22.00h passades, em fa mal TOT:
Les caderes em cruixen, les ingles em tiben, la panxa està dura com una pedra…la meva esquena està planxada….Els turmells…el cap…els pits que treuen fum…Ja només queda sopar alguna coseta i anar cap al llit amb el Jordi i el coixí de lactancia i esperar que el Xavi em reclami d’aquí una horeta més o menys…Així estaré tota la nit, i a les 8 tornarem a començar, aquest cop amb una mica més de panxa i amb el Xavi una mica més trapella!!
CONCLUSIÓ: que un segon embaràs amb un crio tan petit i amb tantes coses per descobrir és DUR, MOLT DUR, però només és l’entrenament del que m’espera d’aquí menys de 3 mesos…
Serà genial.
Serà BRUTAL.

Tu, jo i la serp...

Bona nit,
aquesta entrada poc té a veure amb el món dels nadons i de la maternitat, però últimament m'han passat moltes coses...he pensat molt i molt...i finalment he fet una refelxió que he escrit en un paper...em ve de gust compartir-la, em deixeu?


TU, JO i LA SERP
La vida dóna moltes voltes…
Quants cops he sentit aquesta afirmació tan certa…
El que ahir era la il•lusió de la teva vida, avui pot ser allò que no et deixi llevar pels matins…
El que havia de ser el teu futur es converteix de la nit al dia en el teu passat…
Si, els dies passen, i amb ells, anem canviant… ens anem adaptant a les noves circumstancies quasi sense adonar-nos-en… i si, això desgasta…

Em ve al cap un animal, la SERP:
Comença amb una pell fina i brillant, i de cop, es va ennegrint, arrugant…
Ha arribat el moment de canviar…
Aquella pell no només no li serveix, sinó que li fa nosa, li molesta, li pica…
Poc a poc la va traient…
Vas trobant bocinets d’aquelles escames repartits de manera no uniforme pel camí, fins que es decideix i treu la resta del que li queda en un sol tros.
És valenta la Serp. Ha fet un gran pas. Però si deixem d’admirar la valentia de la serp i el tros de pell que ha deixat enrere sense pestanyejar, potser ens adonem, que la serp ha seguit el seu camí tant campant…i no només això! Sinó que s’arrossega per terra amb una pell nova, i molt més lluent i preciosa que l’anterior.
Encara que normalment, estem tan embadalits mirant tot el que ha deixat enrere aquell animal que som incapaços de veure en què s'ha convertit, en què ha aconseguit amb aquella lliberació...
És una pena, oi?

Els nens es posen malalts...

EL nen té febre…
De seguida que el termòmetre es posa a més de 37,5ºC ja pateixes …El mecanisme de protecció es posa en marxa i l’adrenalina comença a córrer per les teves venes…
De seguida li dónes Apiretal i la febre baixa…Però a les 4h ja hi tornem a ser i aquesta vegada no són 37,5ºC sinó 38,2ºC…Acte seguit penses que si no aconsegueixes fer baixar al temperatura aniràs al metge…
Tal i com preveies, en pocs minuts el termòmetre indica 39ºc…
Vas a urgències, t’atenen prou ràpid, ja que parlem d’un nadó.
L’ausculten, li posen el termòmetre, li miren la rigidesa del coll, les amígdales i les oïdes: “Tot bé, deu estar incubant alguna cosa. Si en 48h segueix amb febre, porti’l que ens el tornarem a mirar; De moment alterni Dalsy i Apiretal cada 4h si la febre persisteix”;
Tu, amb cara de poc convençuda te’n tornes cap a casa amb la sensació d’haver perdut el temps…És el teu fill…i té molta febre…no se n’adonen aquests metges?
A la nit el nen es posa a més de 40ºc. Li poses tovalloles tèbies pels canells, el front i l’esquena, però la febre només baixa un grau. Ell plora sense forces i tu, l’únic que pots fer és tornar-li a enxufar el Dalsy i fer-li carícies d’amor…xiuxiuejar-li a l’orella com te l’estimes, I cantar-li una cançó. Ell poc a poc torna a adormir-se, però tu no pots…penses en com de malament deu estar-s’ho passant…penses que no sap parlar i per tant no pot dir-te què és el que li fa mal o li molesta…no et pot dir el que necessita…Al cap de ¾ d’hora un ploriqueig t’alerta i et fa una breu sinopsi del que passarà aquella nit: Febre amunt, febre avall, voltes, canvis de bolquers i de samarretes…Apiretals, pit, pit i més pit…El resultat, una nit sense dormir i un nadó igual de malaltó que ahir…a mig matí la febre es dispara…ja estem a 40,8ºc…Tornem a urgències, això no és normal…Aquest cop canviem de clínica, no sigui que no ens vulguin atendre perquè no han passat les ditxoses 48h.
La mateixa historia: Coll, oïdes, pit…tot correcte. I la febre? Doncs deu ser un virus de guarderia em repeteixen. Solució: Antitèrmics alternats cada 4h i esperar 48h per valorar l’evolució;
Tornes a sortir d’aquella clínica amb la sensació que només TU et preocupes per aquell bitxet de 16 mesos. Alguna trucada de ta mare per interesar-se, però poca cosa més. EL món segueix girant i tu et sents SOLA i INCOMPRESA.
El dia succeeix igual que l’anterior: pujades i baixades de temperatura i alguna trucada...
La nit es repeteix, i al matí tornem a posar el termòmetre sabent el que ens espera, ja que les nostres mans senten aquella temperatura de manera quasi exacte, i les poquetes ganes de menjar i les ulleres del petit et fan saber de manera precisa que la cosa no millora; Tornem a estar a quasi 40ºc. Esperarem a després de la migdiada per portar-lo al primer hospital (ja han passat les 48h de rigor). Mentre el teu petit, per fi, dorm una mica, decideixes MENJAR (portes dos dies que se t’oblida que ets humana i necessites aliment per sobreviure). Obres le nevera, però és BUIDA…NO pots anar a comprar amb un nadó a 40º de febre…ningú a la vista per ajudar-te…Al final decideixes que el menjar pot esperar unes horetes més, i amb quatr galetes enganyes l’estómac.
Ara ja començaré a parlar amb primera persona, ja que aquí intervenen altres factors particular i rellevants…
EL meu fill es desperta ploriquejant i evidentment segueix amb febre; Torno a repetir l’escena de l’hospital amb l’esperança que , sent la “segona” vegada que el visito, s’hi escarrassin una miqueta més.
Quan arribo i m’atenen, els explico la historia i l’evolució; EL metge, sense mirar-me els ulls, pren notes a mà i després es disposa a fer la •revisió”: ulls, orelles, pit i gola: Tot està correcte. Serà una febrada produïda per un virus de guarderia;
- Ja, contesto jo, però això ja m’ho van dir fa més de 48h i el meu fill no menja, no dorm i té moltíssima febre;
- Doncs, (em contesta el metge), segueixi igual: Antitèrmics i molts líquids, i la febre ja marxarà…
JO marxo a casa amb una sensació d’impotència brutal. El telèfon no dóna senyals de vida, o sigui que avui tampoc podré anar a comprar; També podria trucar jo i demanar ajuda…Però tothom sembla tan ocupat, que prefereixo “no molestar”. Noto que em marejo una mica…és clar! La meva sang va cap al cigronet que creix dins meu, i jo sens menjar! Seré burra!!! Paro al bar del costat i demano un menú per endur…Que bé que em senta!!!estic molt millor!!! Després he d’anar a treballar i plegaré tard…només de pensar-ho ja m’agafa de tot;
El dia passa, i quan ja ha passat arriba el Jordi, però no puc espatarrar-me al sofà, que són les 19.00h i he d’anar a treballar!!! Arribo a la feina, i em sento culpable,perquè per fi, començo a relaxar-me…per fi desconnecto una mica dels termòmetres, dels Apiretals i dels banys tebis…
Igualment, em trobo abatuda, i no aconsegueixo deixar de pensar com estarà el meu Petit príncep…
A les 2.30h arribo a casa, pendré un got de llet abans de ficar-me al llit…De cop, quan obro la nevera per agafar l’ampolla, uns crits de socors i un “mama, mama” impedeixen que pugui seguir amb el “meu moment”. Corro cap a l’habitació, i vestida m’acurruco al costat del petitó, que bull…li poso el termòmetre i estem a 40,5ºC…Li enxufo un Dalsy i un biberó, no vol el meu pit, té massa sed i amb el meu embaràs no produeixo prou llet…em sento culpable no sé ben bé perquè…si per haver passat mitja nit fora de casa, si per no tenir llet, si per estar cansada o si per desitjar dormir…
Aquesta nit hi ha una mitja de 2 despertars cada 3h…és esgotador…però hem millorar respecte les últimes dues nits. A les 8 ja estem de peu…No sé ni quants dies han passat, 3 o 4? Potser 4…
En fi…Ara, cada dia es repeteix…Cada dia vaig al metge i em diu el mateix...sempre he d’esperar 48h…Vaig a treballar i cuido del meu petit, que no hi ha manera que li baixi la febre…
El cap de setmana comparteixo tot això amb el Jordi, però avui ja és diumenge nit , el 5è dia i demà és dilluns: El Xavi seguirà tenint febre i jo tornaré a estar i a sentir-me sola…i quan penso en aquesta sensació, només em ve al cap que d’aquí a 4 mesos tindré un altre petitó que dependrà totalment de mi, del meu estat d’ànim i de la meva força física…i, hi ha moments que penso que no podré, però m’equivoco, perquè si que podré, oi? És el que fan les mares…

EL segon ja està "al forn"...Mites que m'atreveria a desmentir!

Quants mesos esperant poder tornar a sentir totes aquelles coses…La il•lusió, l’ànsia, emoció, la intriga, la por, l’eufòria...Quantes ganes de tornar-me a fer un Test d’embaràs, i esperar que aquella súper ratlleta es faci físicament real!

Mesos plens de contradiccions, doncs el desig de tornar a ser mare m’envaïa cada dia amb més força, però les ganes de seguir criant al meu petit Xavi sense condicionants frenaven que pogués succeir…
Sí! És l’únic que puc dir en contra del pit! Donant el pit no tenia regla, i si no hi ha regla no hi ha ovulació, si no hi ha ovulació, no hi ha òvul, i si no hi ha òvul no hi pot haver fecundació…
Això no passa sempre eh! No us espanteu! Hi ha moltes dones que donen el pit i tenen la menstruació…però també n’hi ha moltes que no…i aquest era el meu cas… i aquí la gran pregunta: Què pot més, el desig de donar-li el millor al teu fill (i no em digueu que amb 14 mesos de Lactància ja en tenia més que suficient) o el desig de tornar a ser mare? Per sort, i mentre em decidia (amb 5 mesos guanyant el desig d’alletar) per fi va aparèixer la meva estimada menstruació!
Per sort, (dic per sort perquè els que em coneixeu sabeu que sóc molt impacient) tot va ser molt ràpid I el positiu va aparèixer en un obrir i tancar d’ulls!
I aquí és quan per fi puc entrar dins del món de “La Maternitat per segona vegada”, i puc començar a desmentir mites!
MITE I:
“ El segon no fa tanta il.lusió com el primer”
Ostres! A qui se li va acudir dir això? No devia ser una mare!!!!!!!!!
Amb el primer embaràs vaig tenir un milió de sensacions , i una d’elles era que tota anava molt ràpid i que amb la quantitat de dubtes que tenia no podia disfrutar plenament de tot el que m’estava succeint…
Les ganes de tenir un segon fill són brutals i les ganes de repetir panxulina per poder disfrutar de totes i cadascuna de les sensacions amb més experiencia i menys dubtes, també.
I ara ho corroboro: Totes les sensacions segueixen sent espectaculars i ajuda molt tenir alguns dubtes resolts, encara que te’n sorgeixen molts d’altres…

MITE II
“ Amb el segon no tens “l’ansietat del 1er trimestre””
MENTIDA!!!!!!!!
HE tingut por…moltíssima por, i potser més que abans i tot, perquè abans, innocent de mi em pensava que tots els riscs s’acabaven al complir la setmana 13 i ara me’n adono que no és així; Ser mare a part d’ensenyar-te un munt de coses i d’obligar-te a estar informadíssima, també t’obre a un nou món d’altres mares que t’expliquen les seves experiències, i veus de ben a prop com per desgracia hi ha moltes mares que perden als seus petits a la setmana 13 , 20 o 34…és igual…La qüestió és que pot passar de tot i és una merda saber-ho…

MITE III
“Tranqui-la, si amb el 1er embaràs vas trobar-te bé, amb els altres serà igual”
La que va dir això va tenir molta sort, però per desgracia és només una experiència més…
La meva és que amb el Xavi no em vaig adonar de res…l’únic símptoma que tenia era una panxa descomunal i unes ecografies que donaven fe, gràficament, que dins meu hi creixia un bitxillu, i aquest cop: Bufff!!!…
Nàusees (res de matutines…matí,migdia tarda i nit), suors fredes, marejos, mals de panxa, mals de cap, ansietat…pfff….un desastre!!! I evidentment pixera continua i son…moltíssima son…
La diferencia amb aquest segon embaràs, és que amb el primer, si tenia son dormia, i si tenia pipi, doncs a córrer cap al lavabo…en aquest cas tinc un marrec de 16 mesos que controla la meva vida, amb lo qual, de dormir i pixar quan vull (perdoneu ser tan explícita i poc fina): TURURUT VIOLA!

MITE IV
“ Si estàs embarassada has de deixar de donar el pit”
No negaré que donar el pit embarassada, en el meu cas i en el de moltes mares, és força molest…Les hormones fan que tinguis molta sensibilitat als pits, i tenir un enano “xucla que te xucla” doncs no ajuda. Però una cosa és que faci mal o que molesti i una altre molt diferent és que no puguis.
Molts nens es deteten durant l’embaràs perquè la lleteta canvia de sabor i/o perquè a meitat d’embaràs la producció de llet baixa, però molts d’altre no ho fan, i la mare segueix donant el pit. Un cop nascuda la segona criatura, fan el que s’anomena “lactància en tàndem” , és a dir: Donar el pit al nadó i al fill gran.
Hi ha la creença que com que donant el pit provoques oxitocina (hormona que, en part, provoca contraccions uterines), doncs que embarassada no pots seguir alletant, ja que pots provocar el part; S’ha demostrat que la quantitat d’oxitocina que provoca una mare alletant al nadó, és similar a l’oxitocina que provoca el cos quan té un orgasme….amb lo qual tampoc es podria fer sexe durant l’embaràs i quasi tots els ginecòlegs ho recomanen a no ser que hi hagi algun problema.
Doncs amb el pit igual!

A mida que avanci l’embaràs segurament podré desmentir molts més mites, de moment, amb 16 setmanetes ja n’hi ha prou, no?
Només, m’agradaria afegir que això de tornar a tenir un petitó creixent dins meu és una autèntica passada! Que si ja m’havia tornat una mica freaky amb el primer, ara m’hi tornaré molt més.
Ara, cada dia tinc més ganes de saber cosetes i de posar en pràctica tot allò que no vaig fer amb el Xavi per falta d’informació.
També tinc molta por...por de si seré capaç de criar a dues criatures...
Por de la reacció del Xavi quan neixi el seu germanet/a...
Por de tot, però estic tan il.usionada que la por queda ben amagadeta en un racó plè de pols!!!!

Fins la propera!

Els "Matons" dels parcs...

Avui he anat al parc, com cada dia, amb el meu tresoret…
Normalment el Xavi és de jugar sol i anar a saludar als altres nens però sense interactuar-hi massa estona…
Si passa pel costat d’algun, s’ajup, li diu “Hola”, li ofereix la seva pala o rasclet (sense acabar d’entregar-li mai, és clar) i segueix el seu camí;
Els nens als qui saluda tenen diferents reaccions: Alguns li tornen el somriure, altres l’ignoren i en pocs casos li fumen una plantofada, empenta, pessic,etc…
El Xavi es queda allà palplantat, no plora, simplement es queda amb cara de “susto” sense entendre què és el que ha passat.
Aquí és son entren les mares:
Jo em sorprenc, m’entra un nosequè pel cos al veure que el meu nen, després d’una bona acció, rep un “càstig” i acte seguit busco amb la mirada entre totes aquelles senyores buscant la mare d’aquell nen que sense cap motiu ha decidit “fer mal”.
Aleshores poden passar varies coses:
- Que no trobi a la mare, perquè senzillament ni se n’ha adonat
- Que no trobi a la mare, perquè no li ha donat importància i és més urgent seguir la conversa que tenia per telèfon.
- Que no trobi a la mare, perquè no hi és (hi ha una cuidadora)
- Que una senyora, des del banc digui: “no Pol…això no es fa…” (i en el to es nota que ho diu perquè li toca i punt)
- Que vingui la mare corrents i renyi al seu fill explicant-li que no es pega, ni es mossega ni s’empeny a altre nens i tot seguit faci que tots dos nens tornin a interactuar amb una mica més de pau.
Per desgracia l’últim cas només l’he vist un parell de vegades...
Demà el Xavi comença la guarderia i jo ja fa dies que pateixo...No diré que el meu fill és un sant, però el que si que puc assegurar és que no té mala fe. Si que a algun cop li ha plantat un cop de pala al cap a alguna nena que jugava tranquil•lament, però ho ha fet de manera innocent sense fer mal i sense adonar-se que en podia fer; Sempre que ho ha fet ho ha fet amb el somriure “de joc” i mai amb cala de mala baba; I quan ho ha fet, sempre li hem explicat que no s’havia de fer, de manera ferma i sense titubejar;
És evident que els nens han d’experimentar i han d’interaccionar amb altres nens; Han d’aprendre on són els límits i han d’entendre el concepte del “mal”, i que mitjançant una acció, podem provocar “dolor” a altres persones i que això MAI s’ha de fer, ni tan sols jugant.
Tinc clar que per aprendre, s’ha de provar i que el Xavi també donarà alguna plantofada; fins aquí tots d’acord, però una cosa és “experimentar”, buscar límits, jugar o tenir un moment de frustració, ràbia etc, i l’altre és anar directament amb la mala idea, i no ens enganyem, hi ha nens que SI que hi van amb mala idea.
Com deia, demà el Xavi comença i jo ja estic veient que el primer dia ja vindrà marcat.
Avui, al parc, m’he trobat en una situació que m’ha fet pensar molt:
Tot jugant per allà, hem acabat xerrant 3 mares:
MARE A: Mare d’una nena de l’edat del Xavi (16 mesos) I d’un nen de 3 mesos; Segons ella La nena era moooooooooolt bona I el nen molt dolent (es pot ser dolent amb 3 mesos de vida?¿). El segon embaràs no va ser planejat.
MARE B: Mare d’un nen de 20 mesos i d’una nena de 7. Segons ella, el seu nen és molt dolent i la nena molt bona i tranquila (dóno fe). El segon embaràs no va ser planejat.
MARE C: jo mateixa, mare del Xavi de 16 mesos i embarassada de 14 setmanes.
La nostra conversa ha començat amb la MARE A que al veure’m la panxeta m’ha explicat que els seus fills no es porten quasi res i que la vida és un KO’s amb dues criatures tan petites; Ho ha de ser per força, perquè amb només una criatura ja se’t gira el món! Però no és el que més em preocupa, la veritat;
Jo li he preguntat si els seus fills dormien i m’ha dit que si, que dormen tota la nit del tirón desde que van fer 2 mesos; Quina sort!!!!!!!!!!! (Li he dit jo)….com tots sabeu el Xavi ha començat a dormir fa ben poquet…
M’ha preguntat si li havia donat el pit, i la meva resposta ha estat que li continuo donant.
És clar!!! (m’ha dit), “aleshores és normal que no et dormi….l’has malacostumat”…
Jo per educació, he callat;
Després ha explicat que el seu fill de 3 mesos a vegades es desperta a les cinc de la matinada i ella no cedeix al “xantatge” de donar-li un biberó perquè es malacostumarà… La veritat és que m’ha semblat molt heavy que un nadó que pren l’últim bibe a les 20.00h, se li negui amb només 3 mesos de vida un bibe 9 hores després, només per por a que es malacostumi, pe`ro he tornat a callar per discreció. Cadascú s’ho sapo oi?
De cop el Xavi ha anat a saludar a un nen i aquest li ha respost amb una pessigada a la cara…
Aquí és quan una mare ha dit: “no ,X, no es pega…demana-li perdó!” (des del banc i amb un to no gaire convincent), aleshores dirigint-se cap a mi m’ha dit: és que el meu fill és molt pegón, ho va aprendre a la guarderia.
La Mare B s’uneix a la conversa;
Amb el tema de la guarde els explico que el Xavi comença demà i quan els dic a la guarde que anirà, la MARE B diu: “mira! Igual que l’X!!!”
Total! Que aniran junts a classe;
Aleshores, rient, va i em deixa anar: “Quan sentis que X ha pegat al teu fill, és el meu! Però bueno, posa’t-hi tranquil•la, perquè en aquesta classe hi ha 3 o 4 nens que estomaquen i mosseguen de valent, el teu fill s’espavilarà segur!”;
I jo penso: Que no ho és d’espavilat el Xavi?
Seguint amb la conversa de la son dels nadons, la mare B ens ha deixat anar:
Uf! I li dones el pit? I què fas quan es desperta???
JO li he explicat que l’acarono, li ofereixo la teta o aigua o que me’l poso al llit amb nosaltres la resta de la nit…
La seva resposta ha estat:
“Ah! És que tu ets molt mare…”
(ein? Molt mare?¿? o s’és mare o no s’és mare no? Totes fem el que podem, ni més ni menys…en fi!) JO, (ha seguit), el deixava plorar 1,2 o 3 hores si feia falta, i mira! Dorm tota la nit!”
I aquí el quid de la qüestió!!!per això aquest pedazo rollo que us he clavat, aquí és son he començat a treure conclusions, i vosaltres marones digueu-me si és casualitat o començo a anar ben encaminada:
Resulta que la MARE B va deixar plorar desde el dia que va néixer al seu petit X; Dedueixo doncs, que aquest nen, quan ha necessitat consol o aliment a les nits, no l’ha obtingut i ves per on, és un nen amb molt mala baba…si l’haguéssiu vist: El Xavi a un canto del parc al seu rollo amb la seva pala i a la que le nen X veia que estava sol, corrents cap allà i empenta que te va…Veia a una nena fent un castellet, i pessigada al canto…
Pot ser que tots els experts en son i criança que van en contra de frases com “no el mimis tant”, “no l’agafis en braços” i “deixa’l plorar, etc… tinguin raó i realment això doni fruit en un futur immediat o no? Pot ser que els “grans pegadors” dels parcs i escoles bressol siguin nens que no han rebut el contacte que necessitaven de les seves mares?
Perquè per experiència, ja que tinc una bona colla d’amigues que tenen nens de 14/18mMesos que han estat criats com el Xavi (és a dir: amb braços, teta o bibe amb carinyo, i nits amb consol) són nanos super amigables, oberts, entremaliats però sense cap tipus de maldat… No n’hi ha ni un entre les meves amigues foreres que sigui agressiu, ni un!!! Si que són nens i nenes moguts, actius, cridaners i trapelles, i tant que si! Però no hi ha ni una sola mirada de rancúnia entre ells….
Pot ser tot això? O sóc una mare a la que avui han encès més del normal i salta com una lleona a defensar la seva cria traient les coses de polleguera? Si…això també podría ser…
En fi… Vull que quedi clar que no estic dient que la Mare A sigui millor que la B ni la C i vic eversa, crec sincerament que cadascú fa el que pot i com pot, simplement igual que hi ha molta gent que es sorprèn en veure com crio al Xavi, a mi també em sorprenen i a vegades m’escandalitzen, altres maneres de criar als nens;
Bé, demà és el temut dia, suposo que el meu fill es quedarà allà tant panxo i content i jo sortiré d’allà plorant com una bleda…llei de vida no?
Bona nit.

Tot és qüestió de prioritats...

La Cris, aquella cabra boja que no parava mai quieta...
Aquella bandarra que sempre estava de parranda...
La mala influencia...
L’amiga que treballava de nit...
La Cris, aquella noia que mai sabia el que volia...
Que va estudiar de tot però no va estudiar res...
La Cris, aquella que SEMPRE feia el que li donava la gana...
De tot menys estable, de tot menys seriosa...

Jo, que sempre havia tingut molt clar el que volia, encara que tothom pensés el contrari, ja que cada dos per tres canviava d’opinió, tenia clar que volia fer el que volgués en cada moment: Volia ser Hostessa?Cap problema... De cop me’n cansava i volia ser Dissenyadora? Doncs som-hi...De cop no suportava el Disseny i volia entrar a la universitat? Doncs apa! I de cop decidia que volia anar-me’n d'aquí per marxar cap allà? Doncs me’n hi anava...i??? I quin problema hi havia? Sempre he sigut autosuficient, no?
El comú denominador que hi havia en aquesta història, era les ganes de tenir el meu propi bar;
Si, he fet moltíssimes coses que mai he acabat, però sempre he treballat, i pels que em tatxen d’inestable, els recordaré, que quasi sempre m’hauran vist darrera d’una barra amb una coctelera a la mà, o no?
Però ara tot ha canviat...La Cris inestable, sovint “fiestera”, una mica borratxina que tenia ganes de cruspir-se el món amb patates, ja no vol ser la única protagonista de la seva pròpia vida:

Un matí, dues ratlletes a la finestreta d’un test li anunciaven que seria mare, i tot aquell món que s’havia construït va desaparèixer...PER FI!!!!
Per sort, havia arribat el meu moment, el moment en que les coses banals i sense importància que havien marcat la meva joventut, s’ apartaven per donar pas al meu gran desig...aquell desig ocult darrera d’aquesta façana de “tia feliç”...el desig de ser mare;
No s’és mare quan el teu fill treu el caparró d’entre les teves cames...s’és mare, al meu entendre, des del moment que els teus ulls observen dues ombretes en un test d’embaràs;
En aquell moment, asseguda a la tassa del wàter, vaig passar de ser la TIA FELIÇ a ser la MARE FELIÇ;
Totes les meves preferències, totes les meves neures i tots els meus plans van desaparèixer...
Durant l’embaràs només vaig ser capaç de pensar en el bitxillu que duia dins...
Hi ha dones, que a vegades descriuen aquesta sensació com una lluita amb el seu “jo” interior...a vegades hi ha dones que ho passen malament perquè deixen de ser “persones” i només són mares...
Només???? Però no creieu que és increïble?????
Per mi, aquest nou títol no va ser cap lluita, va ser un canvi totalment plàcid i dolç...el meu nou paper a la vida m’encantava...deixar de donar la nota, i que un altre fos el protagonista de la meva vida va ser brutal...
Quan El Xavi es movia dintre meu, era com si la vida m’acariciés per primera vegada...les sensacions d' harmonia, natura, instint...m’envaïen i em segueixen envaint a cada moment...és fantàstic...
El dia que vaig parir va ser espectacular...bé, ja us en vaig fer 5 cèntims a l’entrada de Parts... però en aquella entrada parlava més des de la perspectiva "clínica"...
El moment de trencar aigües va ser per mi un dels moments més emocionants de la meva vida: la llarga espera, no només de 9 mesos d’embaràs, sinó de tota una vida desitjant ser MARE, arribava a la seva fi...Quan el caparró del Xavi va sortir, només tenia ansietat...necessitava amb molta urgència que me’l posessin al damunt...
La història només havia fet que començar...(No vull desmerèixer 28 anys (edat en que em vaig quedra embarassada) d’una vida plena d’històries i de moments inoblidables, simplement, ara, no sé si és perquè encara fa molt poquet que ha nascut el Xavi, ho veig tot molt llunyà, inclús petit...)
Quan el vaig tenir sobre el meu pit, aquella olor a vida va fer que plorés i plorés d’emoció, de felicitat, d’amor...
Quan se’m va enganxar per primer cop al pit i vaig poder alimentar-lo de mi mateixa el món es va fer minúscul....res tenia importància, només ell...el meu fill...que sense saber res de la vida, menjava i creixia en qüestió de segons i a mi em feia gran...molt gran...
Quan vam arribar a casa després de tres dies de clínica, va ser com un sospir llarg i profund... Per fi érem els 3 (i el Quillo evidentment) a casa...junts...mai ens podria passar res, perquè acabàvem de formar un FAMILIA...jo em sentia forta com una roca, i res nin ningú podria trencar aquell vincle recent format...
Els dies i els mesos han anat passant, i cada dia aprenc una cosa nova...quan el Xavi em mira i em somriu, quan dorm, quan mama, quan plora, quan xerra...és com un xute d’energia que no vull deixar de tenir mai...quan veig a son pare mirar-lo, protegir-lo, besar-lo...és emocionant...lo més emocionant que mai podria viure...i no m’ho vull perdre...
Per això aquella Cris de la que us parlava abans, s’ha transformat...ha evolucionat i ha començat la seva història de veritat;
El bar? Si, m’encanta , és la meva feina, el meu negoci, inclús el meu hobbie, però ja no és la meva vida... Ja no m’agrada estar-me de xerrera fins les mil, ni sortir després de tancar... Perquè l’únic que vull és arribar a casa...Treballar de nit ha passat de ser un horari que “tots hauríeu d’envejar”, a un “què” de la meva feina...perquè després estic cansada i no puc jugar amb la mateixa alegria amb la que jugaria si hagués pogut dormir en horari “normal”... Si, el Bar és el meu negoci, i el disfruto molt, perquè m’encanta la feina que faig,hi estic molt a gust i m'ho passo molt bé, però ja no és el mateix...suposo que és normal...
Sortir?? Em preocupa zero! L’únic que vull és anar a dormir, per poder despertar i tornar a veure aquells ullets que em miren dient-me un milió de coses a la vegada...
La parella? Gran error aquesta pregunta...amb la maternitat no s’acaba la parella! No us equivoqueu! La parella hi és més que mai...una nova complicitat, un nou vincle, una rutina trencada, un nou repte...tenir un fill és una dosis d’aire fresc!!!
Aparcar una estona lo de ser Mare per ser Dona? Que no ho sóc? Sóc més dona que mai! M’estimo més que mai!!i sabeu perquè? Perquè com he dit, ja no sóc la única protagonista...ara som tres: El Xavi, el Jordi i jo: UNA FAMILIA...i el que és més important, som una família FELIÇ.

Un incís...TALLER DE PORTANADONS

Bon dia!!!
Em fa moltíssima il.lusió, explicar-vos que la VAnessa (de Curreando) i jo, ehm montat el nostre 1er TALLER DE PORTANADONS conjunt de manera oficial...podriem dir-li ,si voleu, TPNCMO! jejejjee!
En fi! Que esteu tots i totes convidats el dia 26 de Juny a les 10.00h del matí; Serà un taller fet amb moltissima il.lusió i molt divertit; El taller va dirigit a tothom que vulgui saber una mica més sobre el "porteo";
Us hi esperem!

Per fer la inscripció, podeu contactar amb nosaltres a través de la pàgina del Facebook :
http://www.facebook.com/?ref=home#!/event.php?eid=151178678288363 o a través del mail: crissie_tsun@hotmail.com

ENCARA NO DORM? T'està prenent el pèl...

A la meva manera de veure diria que quan parlem del tema de la son, podríem dividir els nens en 2 tipus:
- Els que dormen
- Els que NO dormen
Sí, així de simple, així de fàcil...
No cal embolicar la troca i dir que els que no dormen és perquè són uns malcriats i els que dormen ho fan perquè no reben estímuls...no cal, de veritat;
Hi ha nens que caminen als 10 mesos y altres que no ho fan fins els 18;
Hi ha nens que comencen a xerrar a l’any i altres que fins passats els dos anys no diuen ni mu;
HI ha nens nerviosos i nens tranquils;
Doncs de la mateixa manera, hi ha nens que dormen i altres que no ho fan;
Però si volem profunditzar una mica més veurem que dins de la “secció” NENS QUE SI QUE DORMEN, trobarem diferents matisos:

- Nens que dormen des del 1er dia;
- Nens que dormen des del 3er o 4art o 5è més..., però han fet el canvi ells solets;
- Nens que s’adormen i dormen tota la nit sense ajuda
- Nens que necessiten ajuda per adormi-se però dormen tota la nit
I un llarg etc fins arribar a:
- Nens que no dormien, però mitjançant un mètode conductista (tipus Estivill) han acabat dormint;

Crec que quan tenim nens que no dormen, tenim 3 opcions:
- Ensenyar-los a dormir fent servir el mètode anterior: tipus Estivill
- Tenir paciència i deixar que tots solets madurin i “aprenguin” a dormir
- Intentar ensenyar-los a dormir mitjançant altres mètodes menys “bèsties”, lo qual quasi mai funciona i acabem per triar un dels dos mètodes anteriors...

Per entendre tot el que estic dient, m’explicaré una mica millor:
COM ÉS EL SON INFANTIL??

Doncs sense esplaiar-me gaire, que per això ja hi ha webs especialitzades, dir-vos que normalment un nadó fa cicles de son d’uns 45/50 minuts, després d’un cicle d’aquests hi ha un micro-despertar, i després vindria un altre cicle; Els micro-despertars, són despertars que tenim tots, normalment uns 6-8 per nit. Nosaltres ja sabem dormir i no ens n’adonem, simplement ens estirem la manta, o canviem de postura i ens tornem a dormir sense tan sols recordar-ho el dia següent, però els nadons, no saben enllaçar aquests cicles, igual que no saben fer moltíssimes altres coses i n’han d’aprendre amb el temps;
Quan un nadó té un micro-despertar, moltes vegades, s’acaba despertant del tot , es troba sol en la foscor i com és lògic reclama la caloreta, o la veu dels papes; Necessiten tranquil•litzar-se per poder tornar a dormir, i si tu els has acostumat a tranquil•litzar-se amb una cançoneta, passejant-los, amb el pit i ballant una J, és exactament això el que hauràs de fer perquè el teu petit noctàmbul pugui tornar a dormir; A vegades, no és que els "hagis acostumat tu", sino, que són nadons, que sense braços, o sense pit, o sense la caloreta, són incapaços de tranquil.litzar-se...o sigui que és la única opció; Faig aquest matís, perquè a vegades sembla que tinguis un milió d'opcions per triar, i quasi sempre, quan el teu fill plora, l'unica manera de calmar-lo és seguint el teu instint de mare protectora, és a dir: Pit, braços, braços , pit.
Amb el Xavi he fet kms. i kms de passadissos, teta a tutti pleni, cançonetes i el que fes falta...però és clar, és molt cansat; Tots necessitem dormir, i si treballem, doncs encara és més dur...però ningú va dir que fos fàcil ser mare o pare, no?
Quan els mesos van passant i el teu nadó no dorm, és desesperant...et sents dèbil, cansat, irritable, malhumorat...Jo mateixa tremolava cada vegada que el sol es ponia..per això, et poses a investigar buscant un mètode miraculós, però companys/es...els mètodes miraculosos no existeixen...tots tenen conseqüències...com tot en aquesta vida, no?
Un dels famosos Mètodes miraculosos que fan servir milers de pares, i no només en el nostre país sinó a molts altres, és el mètode Estivill (parlant amb propietat, és el mètode Ferber, l’Estivill només l’ha adaptat al nostre país). De què es tracta?
Doncs es tracta de que el nen aprengui a tota màquina que per molt que plori els papes no li faran cas! Ho sento, però no us sembla fort??? Ja sé eh! Que no hauria de jutjar...i intento no fer-ho, però la filosofia d’aquest mètode no va amb mi...
En teoria, el nen/a s’ha de deixar al bressol, se li ha d’explicar que és l’hora d’anar a dormir (se suposa que en 6 mesos ho ha d’entendre?), se li ha de fer un petonet i s’ha de tancar el llum; El nen, com és lògic començarà a bramar, perquè necessita els papes, la seva veu tranquil•litzadora...les seves carícies...però NO. Aquest cop hem de lluitar contra tot instint i hem de dir que NO.
Primer esperarem un minut abans d’entrar a l’habitació. Un cop passat el minut, podem entrar, pe`ro no podem agafar el nen, ni deixar que ens toqui...com a molt, li hem de tornar a repetir que el que toca és dormir i hem de tornar a marxar...aquest cop esperarem 3 minuts...i així anirem incrementant el temps fins a 10 minuts; Al cap de segurament 1,5 o 2 hores el nen s’adormirà...no perquè ho hagi entès...sinó perquè estarà rendit;
El dia següent hem de fer el mateix...i en teoria ja no tardarem 2 hores, sinó 1, i cada vagada tardarem menys en poder-los adormir...
EL nen, haurà entès que por molt que demani la presència dels papes, aquests com a molt, el que faran és dir-li una frase i acabarà per aprendre: ”per molt que cridi als papes, ells no vindran...millor m’adormo, no sigui que em torni a quedar sense veu ni forces com ahir...”
I si! Evidentment en pocs dies el nen dormirà tota la nit...
Aquest mètode el mateix Estivill no recomana fer-lo servir abans dels 6 mesos, i molts pediatres no el recomanen fins l’any...perquè serà?
S'ha vist que aquest tipus de mètodes en nadons (i en nens també)provoquen 10000000000 històries que si ens llegissim quedariem esgarrifats; Desde que la confiança del nen se'n va a pique, fins a "traumes" més heavys, que surten a la llum quan el nen és més gran, estress infantil, etc.
Estic tan farta que la gent em recomani aquest mètode...tant farta!!!!!!!!!!!!!!!!!I sobretot gent que no té ni fills! o gent que tenen nens que han dormit des del 1er dia i que no saben el que és despertar-se 8 vegades en 6 hores...
la veritat és que alguna nit de desespero m’ho havia plantejat... inclús un dia el vaig deixar plorar 1 minut...Ell a la seva habitació, i jo darrera la porta amb un crono...i no m’havia sentit mai tan culpable...aquella nit vaig confirmar que allò no anava amb mi...vaig confirmar que allò és una crueltat...i vaig decidir que deixaria de provar mètodes i que deixaria que el meu fill aprengués a dormir amb el temps.
He de dir que per arribar a aquesta conclusió, abans de provar l’Estivill m’havia llegit 5 llibres diferents sobre la son infantil...ho havia provat absolutament tot..i evidentment, RES EM VA FUNCIONAR, PERQUÈ ELS NENS ACABEN DORMINT TOTS, però hi ha alguns que necessiten més temps i paciència que altres...i el meu és un dels que necessita molta paciència;

La gent, aquí tampoc ajuda gaire (per variar):
Frases com: “Ja dorm el teu fill no? “ , amb una resposta negativa, donen com a resultat, altres comentaris com:
“això no pot ser”, “t’has de plantar” , “has de fer l’Estivill”, “acabaràs malalta”, “aquest ritme no el podràs suportar”, ”Això és perquè li dones la teta”, “és que et pren el pèl”, ´”està mal acostumat”...

I sabeu què? Doncs que seria molt més fàcil i molt més suportable dur aquet ritme, si de tant en tant, canviéssim la cançoneta de sempre per aquesta altre:
“vinga Cris!Ànims”, “Vinga Cris, que aviat dormireu”, “ànims, què són uns quants mesos, comparats amb tots els anys que portes dormint?”, “Va, que aquesta nit segur que és la bona”"ànims, ho estàs fent molt bé...una mica més de paciència que aviat tornaràs a dormir"...
Però no...sempre matxacant...en fi!!!!!!!!!!Som així...

Doncs res, per acabar, explicar-vos que tinc un fill meravellós, que sempre està content, que em fa unes abraçades màgiques, que menja súper bé, que està sà (amb algun moc de tant en tant), i que m’estimo amb bogeria...i que no, NO DORM, però ja ho farà...només necessita una mica més de temps...i jo, li donaré;

Bona nit...

Un incís: EL MEI TAI

Amb aquesta calorassa qualsevol es posa una motxilla portanadons!! Per això m’agradaria recomanar-vos l’ús del MEITAI, en especial del model CHINADO SOFT, que per l’estiu va de conya!;
El Mei tai és un portanadons súper còmode i súper fácil de posar;
La forma és com la d'una motxilla, però es fixa mitjançant dos nusos; El Chinado soft està fet de 100% cotó i amb tela de sarga creuada (roba de fular), un tipus de tela molt adaptable, còmode i fresquíssima!
El Mei tai es pot col•locar davant, a la cadera i a l'esquena i es pot usar des dels 3 o 4 mesos fins els 4 anys (20kgs).
Us poso un parell de fotos, i si voleu més Informació podeu entrar a la pàgina www.kangura.com on hi trobareu tots els models, vídeos, etc;
Els Mei tais els podeu comprar a través de la mateixa web o a través meu;
I si no saps ben bé com col•locar-te’l doncs quedem un dia i te’n ensenyo! Més fàcil impossible, oi?

VISCA LA TETA!

Abans de tot, m’agradaria dir:

MAMA i TETA; MAMA i FILL; FILL i TETA de la MAMA; El FILL MAMA DE LA TETA; MAMA , TETA, FILL; I com a molt: MAMA, PAPA, TETA, FILL. I punt; Aquí no hi ha d’entrar ningú més, ni per bé, ni per mal; Hi tornaré per si acàs: MAMA , TETA, FILL i si acàs PAPA;Perquè dic això? Doncs perquè estic farta de sentir això altre:

- I encara li dones el pit?
- Fins quan li penses donar teta?
- Però quina edat té ja?
- Però si ja té dents!
- Però si això ja és vici, home!
- Ets una Hippie!
- Ets una Gitana!
I jo em pregunto...I A VOSALTRES QuÈ COI US IMPORTA???

Resulta que quan et quedes embarassada, la gent ja et pregunta què faràs, si pit o biberó...Quines llibertats oi??
Per mi, les meves tetes eren una zona íntima ( a efecte de preguntar per elles, perquè a la platja sempre les he ensenyat!)

SI dius que faràs biberó, resulta que ets una mala mare. (jo no ho crec pas, és simplement una altre opció; Crec que el biberó és menys valuós, però igual de vàlid);
Si dius que fas pit, tothom et felicita;
Però si dius que fas pit a partir del 6è mes, la cosa ja canvia...JO FLIPO!!!
Doncs bé, per totes aquestes persones que flipen quan veuen que li dono la teta a un nen que “ja camina”, els vull explicar un parell de coses sobre la Lactància Materna; NO pretenc que canvieu les vostres idees, però una mica d'informació a qui no la té sempre va bé, oi?

Què som els humans? MAMÍFERS; Amb això ja ho hauria d’haver dit tot, però sembla que no és tan fàcil;
Sabeu perquè les tetines dels biberons tenen la forma que tenen? PERQUÈ IMITEN LA FORMA DE LA TETA!
Què fa la teta que fa que sigui tan bona? Doncs bàsicament treu llet; Però aquí és quan la majoria de gent comet l’error: La llet de la mama, no és llet empaquetada que sempre és igual. La llet de la mama va canviant la seva composició a mida que el nadó creix, a mida que avança el dia, a mida que avança la presa...Perquè? doncs perquè la natura és sàvia, i no podem utilitzar la mateixa llet per un nadó que fa 5 minuts que ha vist el món per primera vegada, que per un nadó que està fent un estirón, que per un nadó que té un any; NO pot ser la mateixa llet la que el nadó pren pel matí, ja que ha d’aguantar tot el dia, que la llet que un nadó pren per la nit, ja que s’ha de poder relaxar i tenir un digestió fàcil; No pot ser la mateixa llet la que comença a prendre un nadó que té l’estómac buit i necessita alguna cosa digerible a la llet que “tancarà” la toma que ha de ser saciant per poder aguantar una estoneta;
La llet de la mama, a part de ser aliment té moltíssimes propietats , per exemple, és antibacteriana, redueix el risc de mort sobtada, redueix risc d’al•lèrgies alimentaries, redueix el còlic del lactant, facilita la digestió, redueix l’estrenyiment, el risc de virus i malalties i mil i una coses més...
La llet no és l’únic que surt de la teta de la mama; Què més surt?
Doncs surt calor, amor, consol, carinyo, confort...sisi! surt tot això! I molt més!
Però anem a pams, com funciona això de la lactància materna?

Doncs bé, tenim 2 Hormones essencials: LA OXITOCINA (ja n’hem parlat al part) i la PROLACTINA.
LA prolactina és l’encarregada de fabricar llet, i la oxitocina, fa que la llet surti;
Durant tot l’embaràs, el nostre cos s’ha anat preparant per produïr llet; Un cop hem parit, quan el petit/a s’enganxa al mugró i mama, produeix un “chute” de prolactina que fa que les nostres glàndules mamàries produeixin llet, i amb l’estimulació de la boca del nadó, la oxitocina, fa que els alvèols es contraguin i la llet viatgi pels conductes fins arribar al mugró; Si el nen no mama, no hi ha estimulació, per tant les hormones no fan la seva feina i no hi ha llet; Perquè tot això passi el nostre cos necessita regular-se, ja que el pit és com una FABRICA PERFECTE, i necessita una bona programació per tal de funcionar; La programació es farà durant les següents hores després del part; però no patiu eh! Que mentre la màquina es posa en marxa, tenim uns “actimels humans” la mar de nutritius!
M’explico: Quan hem parit i el nostre nen mama, surt una substància groguenca anomenada calostre; Aquest calostre és el que alimentarà al nostre fill abans de tenir la nostre lleteta preparada; Imagineu-vos com n’és de savi el cos humà que fa que el calostre sigui l’aliment perfecte per les primeres hores de vida del petit, ja que és un concentrat de nutrients (per això lo d’actimel), de vitamines, de defenses,etc. Que a més a més té un efecte laxant que ajuda al nostre nen a expulsar el MECONI (la 1a caca que conté cèl•lules mortes, substàncies que segrega el fetge, líquid amniòtic, etc.És molt important l’expulsió del meconi per garantir el bon funcionament dels intestins...) .
El calostre no surt a quantitats industrials com la llet, per això, equivocadament, moltes mares poden pensar que no tenen “prou llet”, i precisament tot el contrari....l’estómac diminut del nostre fill, no podria de cap manera empassar més quantitat de calostre del que tenim (unes poques culleradetes de cafè al dia, i estic estirant molt); És per això que els nounats perden pes els primers dies de vida, perquè passen d’alimentar-se a través del cordó umbilical, que no té tamany ni tope, a fer-ho a través de l’aparell digestiu; És a dir, passen d'una alimentació continua, a una discontínua.
AL cap de 2, 3,4 dies d’haver parit i d’estar alimentat el nostre petit A DEMANDA mitjançant el calostre, i gràcies a la succió del nen, els nostres pits ja hauran fabricat lleteta de la bona, però és clar! Encara no estarem programades del tot i el cos no sabrà quanta llet haurà de fabricar, per tant i per no quedar-nos curts, en fabrica moooooolta! I els nostres pits es converteixen en uns melons enormes, i durs, i generalment fan mal, perquè no estem acostumades ni a aquesta fabricació ni a tenir un petit mamant dels nostres pobres mugrons sensibles tanta estona...Per tant haurem de tenir paciència i tenir clars alguns conceptes i trucs per regular el més còmodament possible aquesta producció temerària:
FET I : si el nen mama, jo produeixo llet;
FET II: si el nen no mama, freno la producció, però tinc els pits a rebentar i necessito buidar-los una mica perquè sinó explotaran (no literalment ,´´es clar...)!
FET III: necessito aliviar aquesta pressió!
El que tenim que tenir clar, és que le PIT ÉS A DEMANDA, per tant li hem de donar TETA al nostre petit; No s’hi val a dir: “ara no li dono, perquè sinó produiré més llet”; No funciona així; El nostre cos es regularà tenint en compte la quantitat que mami, no la freqüència en que demani;
Si el que necessitem és aliviar la zona podem fer servir alguns trucs com: Posar escalfor al pit abans de la toma, o posar fred quan acabem la toma; Una cosa que va DE CONYA és posar una FULLA DE COL al pit quan el nen ja ha mamat; Ja ho sé, ja ho sé...és molt poc sexy...però ara ens preocupen els nostres pits, no el nostre marit eh! Centrem-nos!!!
També podeu posar-vos sota la dutxa si fa caloreta, o aplicar compreses de gel (prèviament a la nevera) d’aquelles que venen al Natura. Per posar calor, també va bé una dutxa calenteta, o una esterilla elèctrica per exemple; També podeu utilitzar un lleva-llets, però feu-lo servir poquet, lo just per descongestionar, perquè si us passeu, estareu estimulant encara més el pit i augmentarà la producció;
Poc a poc i amb paciència els vostres pits s’aniran regulant; JO amb 7-10 dies ja ho tenia mig dominat;
Al cap de poquetes setmanes tindreu els pits regulats (tot això ho estic explicant de manera molt general eh! És moltttttt més interesssant tot plegat, si en voleu saber més us recomano UN REGALO PARA TODA LA VIDA de Carlos Gonzalez), i podreu gaudir TOTALMENT de la lactància, encara que arribats a aquest punt ja n’haureu gaudit i molt;

No us faré una llista de tots els beneficis que té la LLET MATERNA, perquè a qualsevol pàgina sobre lactància ho trobarieu; El que si m’agradaria exlpicar és que a part dels beneficis del nadó, els beneficis per la mare també són molts: L’úter adquiereix el seu tamany i lloc normal molt més ràpid, recuperem el nostre pes molt més ràpidament , protegeix enfront el càncer de mama, és molt més econòmic, la llet sempre està apunt: temps i temperatura (no has d’estar fent excursions nocturnes)...i molts avantatges més que també podeu buscar si us interessen, perquè ja m'estic enrollant més del compte;
Imagineu si és bona la lleteta de la mare, que la OMS i la ASSOCIACIÓ INTERNACIONAL DE PEDIATRIA recomanen la LACTANCIA MATERNA EXCLUSICA fins els 6 MESOS i combinada amb aliments FINS ELS 2 ANYS i MIG o fins QUE LA MARE O EL NADÓ HO DECIDEIXIN; Què us sembla? Llàstima que tinguem una societat tant poc informada i tan metomentodo...
Sabeu que moltissimes mares deixen d’alletar als seus fills per la pressió social? I amb pressió social em refereixo als comentaris de la sogra, la veïna, la amiga,...I si, és molt dur que cada vegada que vulguis alimentar al teu fill, i per desgracia no ho puguis fer a casa, tinguis que sentir mirades o preguntes com les que us he posat al inici de l’entrada...al final ens ho acabem qüestionant tot! És una merda! però com dic sempre: PASANDO DE TODO EH!
Bé, us he volgut fer una petita introducció sobre la LACTANCIA MATERNA i m’he enrollat com una persiana (per variar);
Ah! Me’n oblidava! És MOLT IMPORTANT QUE TINGUEU CLAR QUE EL PIT ÉS A DEMANDA; i a demanda, vol dir cada vegada que el vostre fill us ho demani li heu de donar el pit, i si us anticipeu al seu plor mitjançant les seves senyals, millor que millor! Senyals de que té gana: es xupa les mans, mou molt el cap, ensuma...; Si és cada 3 hores que sigui així, però si és cada 30 minuts, també! Oblideu-vos del concepte temps, perquè la LM no vol rellotges; Al principi us donarà la sensació que el nen es passa el dia enganxat a la teta, i segurament no serà un sensació,serà un realitat com una casa de pagès; Sentireu que no pdoeu fer res,( però per això existeixen els portanadons!!!!!! Ja us en parlaré el proper dia d’això); No us agobieu, de seguida li agafareu el truqillo i el gustillu i ja veureu com us encanta! També és important que sapigueu, que a vegades, l’inici de la lactància pot ser dur, degut a males posicions del nadó al mamar i d’altres problemes, però tot se soluciona anant a un grup de lactància o trucant-hi perquè t’assessorin; Igualment a l’hospital on pariu, us ajudaran amb tot això eh!
Si Voleu més informació o teniu clar que voleu donar el pit al vostre futur fillet/a, és imprescindible que us llegiu el llibre que us he dit abans; És la biblia de la lactància materna, una guia imprescindible per entendre el funcionament de tot plegat: “un regalo para toda ala vida” de Carlos gonzalez; També podeu consultar la Web de ALBA (una altre imprescindibile si voleu donar el pit): http://albalactanciamaterna.org/
VISCA LA TETA!

El Part...

Abans de quedar-me embarassada, i per culpa del que veus a les pel.lícules, pensava que el part era la pitjor part (valga la redundància) de tota la gestació, ho seguia pensant durant el primer trimestre, però quan la panxa va començar a créixer, les ganes de veure-li la cara al Xavi, superaven de molt lluny la por al dolor del part;
Llegint i llegint, vaig aprendre que no només hi ha dos tipus de part (vaginal i per cesària), sinó, tants com dones hi ha en el planeta;
Quins factors intervenen en un part? Doncs jo crec que molts:

- Per començar, les preferències de la dona juguen un paper molt important, encara que després ens adonarem, que per desgracia i molts altres factors, les preferències a vegades no tenen res a veure amb la manera en com es desenvoluparà el teu part, encara que, tot i així, és molt important saber QUÈ VOLEM, perquè a vegades sí que ens les respectaran!

- Un cop ens hem informat de tot, jo crec que hem de posar els peus a la terra i NO IDEALITZAR EL PART, és a dir: això de les pel.licules..és mentida…un part, sobretot si és el primer fill, no dura 15 minuts…no sempre trencarem aigües en plan CATARATES DEL NIAGARA, i no sempre cridarem com posseïdes…el nen/a no sortirà net i polit i de color rosadet, sinó que sortirà tot plè d’ una substancia blanca que els protegeix la pell, sang i d’altres, de color morat (si és vaginal)i segurament no plorarà al instant de sortir, o sigui que no us espanteu…

- Una altre factor que intervé en el part , és el PERSONAL SANITARI (si parim a un hospital)..i la majoria de vegades, lamentablement, això és com jugar a la lotería…És igual el ginecòleg que tenim…és igual si ens encanta o no… la feina més dura la fan les llevadores i les infermeres…si tenim sort ens tocaran unes dones encantadores, que ens ajudaran, i animaran en tot moment…que faran que el moment més bèstia de les nostres vides sigui inoblidable; Ens donaran seguretat, força i energia…a més a més, ens ajudaran a que el nostre petit/a vegi el món per primera vegada;
També podem tenir mala sort i que ens toqui un personal sanitari cremat i sense cap mena de vocació, i en aquest cas, més val que respirem fons i agafem força..i sobretot QUE FEM VALDRE LES NOSTRES PREFERENCIES I DECISIONS, i que si no ens sentim respectades: ENS QUEIXEM.

- El Ginecòleg també és bàsic! Necessitem tenir molta confiança amb aquesta persona, i prèviament haver parlat de tot allò que ens balli pel cap; Deixar-ho tot ben lligat;

- I finalment, el NOSTRE COS jugarà el paper més important de tots…Depenent de com funcioni el nostre organisme, el part anirà d’una manera o d’una altre, però hem de tenir en compte que l cos és molt savi i és la nostra ment la que el controla, per tant, i dins de lo possible: RELAXEM-NOS i deixem-nos fluir…

Dic això perquè el PART no és una malaltia! El part és un procés fisiològic que fem totes les mamífers! Hem parit tota la vida!! Per tant, TOTES PODEM PARIR;

FASES DEL PART (al meu mode de veure i explicat per als amics):
1a FASE: TRENCAR AIGÜES:Poden passar 3 coses diferents:
- Trencar aigües rollo CATARATES...és el que em va passar a mi, i menys mal que estava a casa!!!
De cop, em vaig aixecar del sofà i ...PATAXOFFFFFFFFF!!!!!!!!!!!!!!! no parava de “pixar” aigua moolt calenta...
La primera reacció: un atac de riure tot corrent cap a la dutxa; Després, l’atac de nervis.
Quan trenques aigües d’aquesta manera és molt important comprovar que el líquid és transparent; Si és així, pots tenir l’atac de nervis tranquil•lament a casa.
Si les aigües surten verdoses, és important que vagis cap a l’hospital perquè hi pot haver patiment fetal;
- Trencar aigües rollo GOTEO.
Quan passa això, no te’n adones fins que ha passat bastanta estona; Poc a poc et sents humida, però no penses que sigui la bossa...quan portes ja algunes hores així...comences a sospitar...Normalment passa això quan el cap del nen fa de tap a la fisura de la bossa, aleshores l’aigua va sortint molt poquet a poquet; Amb el tema del color, s’ha d’actuar de la mateixa manera que abans,
- La tercera opció és NO TRENCAR AIGÜES i tenir contraccions (vease 2a fase)

2a FASE: CONTRACCIONSPerquè serveixen les famoses contraccions?
Doncs les famoses contraccions, el que fan és dilatar el coll de l’úter per tal de poder obrir-li el camí de sortida al nostre petit; Les contraccions fan que dilatem de 0cm a 10cm; Un cop estem de 10cm el nostre petit ja pot començar a treure el caparró, però fins arribar als 10cm el nostre cos ha de fer molta feina i és un procés cansat, dur i dolorós. En una mare primerenca la fase de dilatació, dura de mitjana 10/12 hores. JO vaig estar 8h. Però hi ha noies que poden estar 15h, 20h ,30h o dies dilatant. Per això divideixen la dilatació en “dilatació passiva (de 0 a 3cm) i dilatació activa (de 3 a 10cm) i et deixen fer l’ingrés a l’hospital a partir de la dilatació activa, ja que amb la passiva ens hi podríem estar dies ;
Com és una contracció?
Doncs jo em pensava que era un dolor al baix ventre, com el dolor de la regla però més fort; També pensava que la panxa es posava molt dura, i m’imaginava el dolor, com una fiblada...suposo que hi ha noies que ho senten així...Jo si no hagués trencat aigües (cosa que em donava una pista important de que em posava de part), hagués anat a urgències per pedres al ronyó...
Després d’una estona d’haver trenca aigües, vaig començar a notar un lleuger dolor de ronyons, ja l’havia tingut dies abans aquest doloret, però no hagués dit mai, que aquesta molèstia era una contracció; Descriuria el mal, com una corba: de cop notava a l’alçada de la rabadilla un dolor que s’anava intensificant i pujant per l’esquena i tal com havia pujat, començava a baixar fins desaparèixer del tot; Quan en vaig tenir uns quants de seguits, vaig arribar a la conclusió que eren les famoses contraccions de part, però us asseguro que em vaig quedar molt sorpresa...per res del món m’imaginava les contraccions d’aquesta manera;
Tota emocionada vaig agafar boli i paper, ja que a l’hospital et diuen que fins que no portis una hora de contraccions cada 5 minuts, per allà no apareguis;
En teoria les contraccions van com un rellotge, i perquè siguin de part han de ser constants;
JO vaig anar anotant, i en tenia cada 15 minuts, i duraven uns pocs segons; A mida que avançava la nit les contraccions s’ajuntaven més i duraven més estona, però no sé si és que no sabia calcular el temps o què, però les meves de constants no en tenien res...algunes eren cada 5 minuts, altres cada 3 i altres cada 7...el que si que notava és que cada vegada feien més mal...MOLT MAL!! Diuen que la pitjor posició per aguantar les contraccions és la d’estar estirada, però ja crec que cada noia s’ho sap, no?? JO m’anava ficant sota l’aigua de la dutxa...a vegades m’estirava de costat, a vegades caminava...fins i tot em vaig posar a 4 grapes i també em va aliviar bastant...Va arribar un moment que les contraccions eren cada 3 o 5 minuts i duraven quasi 1 minut cadascuna...quasi no tenia temps a recuperar-me entre una i l’altre: Era el moment de marxar; Les llàgrimes em queien per la cara, tot i així, mentre érem dins el cotxe de camí a l’hospital, li vaig dir al Jordi: ¿i si no estic de part i ens envien cap a casa? I si no he trencat iagües, i m’he pixat? ¿i si....? ... La POR! La por a lo desconegut, al dolor, al tracte de la clínica, a ser mare, a ser els últims minuts que seria la amiga, companya, germana, filla per passar a ser MARE;

3a FASE: L’ARRIBADA A L’HOSPITALQuan arribes a l’hospital dient que estàs de part, si tens la meva mala sort (personal sanitari cremat i sense vocació i amb molt poques ganes de treballar) et rebrà una llevadora amb cara de: “bufff...esta es primeriza...”
La comadrona es va presentar amb dos petons i em va fer passar a la sala de DILATACIÓ...una sala súper petita i fosca que no em donava cap mena de bon rollo; Em va fer despullar i em va dir: “Bueno, vamos a ver como va esto...te voy a hacer un tacto.”
UN TACTE és la manera que tenen per saber quants cm has dilatat; normalment fins que no estàs de 3cm consideren que no has d’ingressar i t’envien cap a casa o a caminar...Per fer un tacte, el posen 2 dits per la vagina i comproven la obertura del coll uterí mitjançant el “tacte”; La meva gine me’n havia fet les últimes setmanes i mai m’havien fet mal...però aquella mala bèstia no va anar amb gens de compte i vaig fotre un crit que encara se’n deu enrecordar... Per sort estava de més de 4 cm i no em vaig haver de quedar a aquella sala tant poc confortable; El proper pas era baixar a la SALA DE PARTS, mentrestant el Jordi havia d’anar a fer burocràcia;
Si encara no heu trencat aigües, en algun moment de l’estada a dilatació us oferiran trencar al bossa; Jo no ho sé, però pel que he sentit, no fa mal.

4arta FASE: SUEROS; OXITOCINES I ALTRES DROGUESQuan vaig arribar a la sal de parts, em van posar unes vies...jo vaig preguntar què eren i em van dir que suero; Més tard em vaig enterar que era OXITOCINA;
I què és la OXITOCINA us preguntareu? Doncs és una hormona que a part d’alliberar-se durant l’orgasme, i de ser bàsica per poder fer lactància materna, és també bàsica per posar-se de part; Gràcies a aquesta hormona, tenim contraccions i gràcies a aquestes contraccions dilatem, i gracies a aquesta dilatació, el nostre petit veu la llum al final del túnel i pot sortir a fer-nos les persones més felices del món; Però aquesta hormona natural, gràcies a la ciència, ara també la tenim de forma artificial, i en molts hospitals, per tal d’accelerar el part, el que fan és enxufar-te –la via vena; El que volen és que dilatem més ràpidament i que el part sigui més curt...(a vegades si que és necessària, quan la dona porta moltes hores sense avançar en la dilatació i hi ha risc de patiment per una de les dues parts) . El problema però, és per nosaltres...perquè? doncs perquè si no portem anestesia, les contraccions es faran cada vegada més insuportables...perquè? doncs perquè el cos , com he dit abans és savi, i si dilatem a un cert ritme, és per alguna cosa...Però com que tenim la sant mania de voler-ho controlar tot, doncs ens posen l’oxitocina “artificial”, i les contraccions s’acceleren, i el part també...pe`ro aquí tenim una altre desavantatge: Quina? Doncs que tot s’accelera, però el nostre periné no! I és clar...la pell i els músculs són elàstics, però resulta que si estan preparats per obrir-se a una certa velocitat, i nosaltres accelerem tot el procés, aquests músculs no poden fer la seva feina ben feta i o bé es desgarren, o bé, directament el metge t’ha de fer l’EPISIOTOMIA (tall a la vagina per tenir més obertura) o bé tenim molta potra (com jo) i us en salveu pels pèls;

FASe 5: EPIDURAL
I aquí ve una de les grans preguntes : EPIDURAL, si o no?
Ens estem posant tanta pressió…sempre havent de prendre decisions..i sigui la que que siguui, sempre hi haurà algú que ens jutjarà…
Jo quan vaig dir que em plantejava parir sense epidural, vaig haver de sentir comentaris de tots tipus: que si quines ganes de patir, que si ets una hippie, que si no podràs, que si estàs boja, que si no saps el que és parir…pffff…….
Tant difícil és d’entendre que una dona vulgui notar com el seu FILL surt de dintre seu? Tant difícil és d’entendre que l’epidural faci por, perquè pot tenir efectes secundaris molt greus?
Doncs quan estava a la sala de parts, em van asseure a la camilla, i sense ni tan sols preguntar em van untar l’esquena amb iode i em van posar la maleïda epidural, això si! Em van avisar eh!! JAJAJA!...doncs l’epidural va fer que se m’adormís tot el cos de cintura cap avall, va fer que ni tan sols notés l’ungla del dit gros del peu….va fer que em posés molt nerviosa, ja que em feia molta por aquella agulla kilométrica, va fer que comencés a tenir unes tremolors incontrolables sobre la camilla, em va fer plorar, va fer que quan em van dir que empenyés no sabia on coi empènyer…
Que si vaig sentir dolor??? Doncs si! I molt! Vaig sentir el dolor de la impotència de no saber què passava de cintura cap avall…vaig sentir el mal de la por…dolor físic? No…però em sembla que hagués preferit el dolor físic…Pel proper part tinc clar que deixaré clares les meves preferències vers l’epidural…i això no vol dir que un un moment donat la demani a crits, però no tot ha de ser blanc o negre no?? Tinc dret a voler provar, o tampoc?
Potser, si m’haguessin respectat una mica, amb totes aquelles contraccions tan seguides i doloroses, al cap de poca estona, hagués estat jo la que hagués demanat l’anestèsia, i segurament tot aquell procés hagués estat molt diferent…però mai ho sabrem…
A vegades passa el contrari, a vegades sembla que voler parir amb epidural sigui de “poca dona” …però perquè???? Quina mania eh!!!!!!! En comptes de jutjar a tothom els qui pensen diferent a nosaltres, hauríem d’estar contents de viure al segle que vivim i de tenir tantes opcions per triar;
O sigui, que si em permeteu, us torno a donar el mateix consell que a l’entrada anterior: PASSEU DE TOTHOM, FEU EL QUE M’ÉS US CONVINGUI, NO US DEIXEU EMBOLICAR PER NINGÚ, EL PART ÉS VOSTRE!!!!

FASE 6: Toca esperarUn cop l’epidural fa efecte, deixes de tenir dolor, però també deixes de tenir sensibilitat; Les contraccions saps que hi són, perquè com que a les clíniques privades normalment t’obliguen a estar monitoritzada, veus la gràfica com puja i baixa; Quan comença a pujar, és que està tenint una contracció; Jo notar, només notava com alguna cosa anava baixant dintre meu…no sé si era el Xavi o eren “productes secundaris”…però la pressió sobre el periné era allà; Això segur!
De tant en tant entrava la llevadora i em feia un tacte, o em feia empènyer una mica perquè el nen baixés;

FASE 7: ÉS L’HORA DE LA VERITAT! L’ EXPULSIU;De cop i volta, la sala de parts s’activa: Entra el ginecòleg (en el meu cas era una dona), es posa tot l’equip, i la comadrona i infermeres comencen a preparar tota la coberteria…Jo per estalviar-me idees preconcebudes vaig decidir no mirar tot aquell material…
La meva idea quan vaig triar hospital era que la mateixa ginecòloga que em portés l’embaràs m’atengués el part…però resulta que la ginecòloga només arriba en el moment just que ha de sortir el nen, i a més a més va tant tapada (gorro, mascareta…) que si hagués sigut un altre metge, tampoc me’n hauria adonat;
Bé, al grà! De cop em van tapar les cames amb una mena de plàstic i la comadrona va anunciar que el moment d’apretar havia arribat:
- EMPUJA, EMPUJA, EMPUJA, EMPUJA, EMPUJA…..!
- No puedo mássssssssssssss! (bàsicament, per la poca sensibilitat)
- Venga, venga, venga!más , más, más….!!!!!
- Nnnnnnyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!!!!!!!
- Para, para, para! Relaja, relaja, relaja!!!
- Que empuje o que relaje!
- Que relajes!
- No puedo!!!!!tengo que empujar!nyyyyyyyyyyyyyyy!
(cloc) El cap ja era fora!
- Ya ha salido la cabeza! Mira, mira!
- Noooooo!sacamelo!!!!!
CLoc, cloc! Les espatlles també habien sortir…a leshores vaig notar com tot un cos relliscava cap a fora!!
- Abre los ojos!
- (obro els ulls i em trobo un nen penjat pels peus) Pero si es negro!!!!!!!!(vaig cridar)
JAJAJAJA!!! Sisisisi…els nens no surten blanquets i rosadets…surten morats…però el Xavi estava NEGRE!Quin susto!!! Em van obrir la bata i me’l van posar al damunt…MAI, MAI, MAI a la vida, (bé, fins al pròxim) podré sentir res semblant…INCREÏBLE.
FASE 7: LA sALA DE PARTS ES TORNA A ACTIVAR: LA PLACENTA
No vaig poder gaudir del Xavi ni 20 segons, que de seguida mel van estirar dels braços i se’l van endur a una altre sala; És una sala on netegen al petit i li fan el TEST D’APGAR; És un test on valoren el color, la respiració, ritme cardíac, reflexes i el to muscular; També el solen aspirar per treure mucositat dels pulmons i li posen la seva primera muda;
En molts hospitals, per sort, tot això ja ho fan sense separar el nen de la mare, per no trencar el vincle, ni la escalforeta I per tal de poder continuar amb el contacte PELL AMB PELL que és tant i tant important i que afavoreix la Lactància materna; Quan tens la sort (no va ser el meu cas) de no anar a parar a una clínica obsoleta i fan tot el procés sense separar al nadó de la mare, després deixen sola a la família una estona (abans de pujar a l’habitació) , i el nadó se sol enganxar de seguida al pit, lo qual afavoreix la pujada de la llet, i tornaríem a parlar de vincle,escalfor…
Per desgracia jo no vaig tenir aquesta sort, i mentre el meu nadó era manipulat per les infermeres, jo vaig notar moltes ganes d’empènyer un altre cop, no m’ho esperava i em vaig espantar! La gine, que encara que el món s’hagués parat per mi i pel Jordi, encara era allà, em va informar, que el que notava era l’expulsió de la placenta, la qual no va ser gens dolorosa, és més, em va aliviar bastant; Després va agafar fil i agulla (i a lo vivo, perquè ja no tenia els efectes de l’epidural), em va començar a cosir, però em va dir que no em preocupés que per sort no m’havien fet EPISIOTOMIA i m’estava cosint un petit desgarro molt superficial, i devia ser veritat, perquè mai vaig notar aquells punts;
Un cop cosida, em van pujar a l’habitació sense el meu petitó, i fins el cap d’una hora no el vaig tornar a tenir amb mi. Quin desastre oi?
I fins aquí les fases del meu PART;
En resum, si hagués de valorar el meu part, us diria que NO VASER UN PART RESPECTAT, ja que en cap moment em van preguntar les meves preferències, en cap moment van informar-me de res del que m’enxufaven via vena,i en cap momento em van explicar el que estava passant;
FISICAMENT va ser un part molt fácil i molt ràpid (per ser el primer), ja que tot va anar rodat, amb lo qual encara em fa més ràbia que no fos un part respectat, ja que amb un part tan fácil podría haver probat de fer un part natural;
EMOCIONALMENT va ser un part molt difícil, ja que vaig tenir moltissima por durant tot el procés per culpa del tracte amb el personal sanitari; en cap momento em vaig sentir recolzada i respectada com a dona i vaig tenir 0 confiança amb la comadrona; Lo qual per sort, no va fer que el part s’aturés, però podria haver passat perfectament, ja que està demostradíssim que l’estress de la mare durant el part per provocar que la dilatació es pari i que sorgeixin complicacions;
PER SORT, el meu petit i jo vam sortir il.lesos d’aquella aventura hospìtalaria, i tinc MOLT MOLT clar que amb el proper embaràs faré valer totes les meves preferències per damunt de tot; Crec que és bàsic confiar en les persones que atendran el teu part, i ja que Espanya és un dels països amb menys mortalitat infantil durant els parts, crec que els metges haurien de fotre-li una mica de canya al tema del tracte a la MARE, perquè és injust que amb un part tant fácil tingui tant mal sabor de boca, no?

En fi! Quasi en tots els punts us he explicat la meva experiència, i he de deixar clar que el part pot anar SUPER DIFERENT; Només que volgueu un part natural o no, us aconsellaria que us informéssiu molt bé de totes les possibilitats i que un cop informades busquéssiu una clínica el més equipada possible i amb un protocol de PART RESPECTAT;
Moltes vegades quan es parla de PART RESPECTAT ens equivoquem i pensem que el que vol dir és”part natural”, i no és així; Pots voler epidural, que t’ajudin amb forceps si fa falta i no voler donar el pit i igualment voler que et respectin, no? Doncs això;
Propera entrega...LA LACTÀNCIA MATERNA.

L'embaràs...

Poc m'imaginava la tremolera que em va entrar quan el test d'embaràs va donar un positiu...i amb aquest positiu comencen els dubtes:
Què és un embaràs realment? Què faig ara? Quan pariré? i un milió de preguntes més...vaig tornar-me boja llegint per Internet, llibre, fòrum i tota la mandanga, i amb aquestes lectures i amb el que vaig viure, en vaig treure les següents conclusions:

1ER TRIMESTRE: Les pors, l'angoixa, els dubtes i la il•lusió:
PEr començar i si pogués donar un primer consell a totes aquelles noies que es queden embarassades per 1er cop, els diria: PASSEU DELS COMENTARIS DE TOTHOM!!i quan dic tothom vull dir: gent del carrer, companys de feina, sogres, pares, germans, amics...
Quan em vaig quedar embarassada, tenia ganes de posar un anunci al diari! em feia tantíssima il•lusió compartir-ho amb tothom...tanta!!!però aquí ve, quan comences a llegir una mica i et trobes les paraules com : ABORT ESPONTANI, MALFORMACIONS, EMBARÀS BIOQUÍMIC, i un llarg etc...si això li sumes que quan ho dius als familiars o a segons quins amics, una de els seves respostes és: "que estàs de 4 setmanes i ja ho vols dir? uff...no se sap mai què pot passar!" ...i si amb això encara no en tens prou, segueixes investigant i te n'adones que la gent, fins ben passades les 12 setmanes d'embaràs, el mantenen en secret, doncs (i perdoneu l'expressió): VAYA DESTREMPADA!!!! Tota aquesta il.lusió, tota aquesta eufòria es transforma en POR, ANGOIXA i unes ganes de plorar incontrolables...
En fi noies, que si us quedeu embarassades, passeu de tots aquests comentaris...
És clar que podeu tenir un abort espontani...igual que caminant pel carrer et pot caure un test al cap! si ha de passar passarà, però no aconseguirem res posant-nos en lo pitjor, no??
Igualment, i encara que passem de tot i de tothom és inevitable tenir POR: EL nostre cos a passat a ser la font d'alimentació i de vida d'un altre ésser, i no d'un ésser qualsevol, sinó del NOSTRE FILL! què fort eh?¿?¿? ...FILL...
Els dies del 1er trimestre passaran més lents que cap període de la vostra vida...comptareu enrere per passar les maleïdes 12 setmanes, les quals un cop complides faran baixar considerablement les possibilitats d'un abort...
També tindreu unes ganes brutals a tenir PANXA!!!
Amb una panxeta d'unes poques setmanes, que ben tranquil•lament es podria comparar amb la d'un dia que hem cruspit massa, ens sentirem ENORMES, amb una IL:Il•lusió BRUTAL! i serà inevitable acariciar aquella panxona sense parar...
El MOMENT 1a ECO és brutal!! A les 6/8 setmanes, si aneu per privat us faran una ecografia via vaginal, on veureu un mini-saquet, amb un mini-puntet...
doncs aquells mini-puntet és el mini-puntet més preciós de tots els mini-puntets del món! i si el gine està de bones i ja esteu d'unes 8/10 setmanes, engegarà l'eco-doppler i podreu sentir la millor música que ningú abans ha sapigut composar...EL BATEG del COR del MINI-PUNTET!!!...si noies...ja podeu plorar d'emoció...i això només és el principi...

2on TRIMESTRE: La panxona comença a sortir...el risc baixa...i tu estàs "que te sales!"
El segon trimestre es EL TRIMESTRE! si,sí! Aquí les menys atrevides podran començar a donar la notícia. Tot és festa i xerinola quan dius que estàs embarassada!!!
En aquest moment, també començaràs a notar que estàs envoltada de vidents..si, si!!! tothom té teories del sexe del teu cigronet, ja veuràs ja!
La panxa ja comença a tenir forma...si la compares amb les fotos que t'has anat fent al principi, pensaràs...ostres! quina panxassa!!!i si! quina panxassa comparada amb el dia del test...però espera, espera...
En aquest trimestre encara et pots posar els mitjons, et pots depilar i el teu melic segueix on ha de ser; Sense dubte és el trimestre més còmode! Les hormones fan de les seves, però una feina molt important que també fan les meves estimades hormones, és fer que estiguis PRECIOSA, Pletòrica, RADIANT! els cabells et brillen, la pell la tens fina amb un coloret molt molt sexy a les galtones...DISFRUTE-HO! mai a la vida et diran tantes vegades : GUAPA!!
Al començament d'aquest trimestre, també et fan unes analítiques i el famós "triple-screening", que és una prova que et dona els percentatges de risc de síndrome de Down i d'altres...Si els valors que tens són els normals, en teoria el teu petit/a està bé!
La eco de les 12 setmanes també és brutal, perquè el cigronet ja està format i ja pots distingir un perfil perfecte!
A les 16 setmanes hi ha una altre eco...aquesta fa una il•lusió especial, ja que, és on normalment desvelen el sexe del nadó. però "oju!", que també es poden equivocar!!
Després de la eco de les 16 setmanes ve la ECO MORFOLÒGICA, que és una ecografia que fa un gine de DIAGNÒSTIC PRENATAL, on miren al detall perfecte tots els òrgans del teu nen/a; és una eco molt emocionant, ja que veureu fins i tot els plecs de la orelleta del petit! i depenent del gine, us posaran les imatges en 4D...una passada!!!també controlaran les arteries i venes que van del cordó a la placenta, els bategs del cor, ect. En aquesta eco, us confirmaran el sexe del petit/a (si es deixa veure!!!)
Entre les 18 i les 22 setmanes passarà una de les coses més emocionants del que porteu d'embaràs: NOTAREU COM ES MOU!!!!ufffffff!!!Quin subidón!!!!!a mi em va passar que les meves amigues(del fòrum) ja havien notat el seu cigronet a les 18/20 setmanes...i jo no el notava...algun cop havia confós un patada amb un pet! JAJAJA!!!...anaven passant els dies, i allà no es movia res!! i el dia que estàvem comprant el pollastre per Nadal...BLUP, BLUP!
Allà estava el meu cigronet!!!donant senyals de vida!!!!va ser com un tic nerviós..però a mida que van començar a avançar les setmanes, el tic es anar transformant en un clic...després un cloc...
Aniran passant lels dies, i no només us creixerà la panxa...els turmells, braços, pits i demés, també us creixeran...i amb aquesta pujada mega-bèstia de kgs de la bàscula, arribarà el 3er Trimestre;

3ER TRIMESTRE El gran moment ja s’acosta!Quan arribeu al 3er trimestre ja tindreu l’argot de l’embaràs més que après! Sereu unes veritables màquines de vocabulari obstètric i les visites i analítiques ja seran normals dins la vostra quotidianitat;
Durant el 3er trimestre us miraran sobretot el sucre i que la criatura creixi al ritme que toca; Durant les properes setmanes veureu com la panxa creix a un ritme vertiginós, veureu també, com aquells clic-clics que notàveu a la panxa es convertiran en veritables PUMS i PAMS! que no us deixaran dormir...La pressió a la bufeta serà una de les altres coses que no us deixarà dormir 2 hores seguides...poc a poc no sabreu on posar aquesta
panxassa...quan mengeu sempre us tacareu la samarreta, quan volgueu cordar-vos els cordons de les sabates us costarà Déu i ajuda, i quan camineu més del compte notareu unes molèsties a la panxa: les contraccions de BRAXTON...Si, aquestes contraccions, que no han de fer mal, són contraccions d’entrenament; El cos es prepara pel part més que imminent., i vosaltres també!! Les classes de preparació al part estaran al caure, i hi anireu amb tota la il.lusió del món: us posaran vídeos, us ensenyaran a respirar i us explicaran la fisiologia del part; Us explicaran també les diferents fases per les quals passareu i parlareu també de la Lactància;
Acabareu de fer l’habitació del nadó, encarregareu el cotxet i si sou unes “ànsies” com jo, preparareu amb tota mena de detalls la bossa per l’hospital;
En aquest estadi de l’embaràs, si sou de les que us agrada estar informades, llegireu i rellegireu sobre la Lactància i el PART...el PART, quines ganes oi??? I por també...molta!
PRÒXIMA ENTREGA: EL PART!

Comencem...

NOmés quedar-me embarassada, la meva vida, la meva perspectiva de les coses va fer un canvi radical...El meu cos va canviar, si, però el canvi més important de tots, va ser veure que una nova finestra s'obria davant meu;
Tenia davant meu una nova dimensió i em moria per entrar-hi;
L'embaràs va ser espectacular (serà la propera entrada), el part...ja us en parlaré, i ara que el Xavi té un any de vida, veig que aquesta nova dimensió és infinita!!!M'encanta!!
Una de les moltíssimes coses que he descobert ha estat el tema dels portanadons, i per sort vaig poder assistir a un "seminari" on vaig xuclar informació súper interessant!
La Lactància Materna és una de les coses que més m'ha impactat, tant pels sentiments que desperta, com per la part`"científica" del tema...Que n'és de savi el nostre cos!
Les Nits és un dels temes que més em fascinen i alhora m'amoïnen...
L'instint de la dona...pff...increïble...
Tot al seu temps, que tinc tantes coses per explicar que m'embolico i no vull que us perdeu!
Bé, aquesta primera entrada només vol ser una introducció al que serà el blog:
M'agradaria anar escrivint els meus pensaments, idees,vivències...i també m'agradaria anar penjant informació que cregui que pot ser bona per tothom;
La Maternitat m'ha donat ales, i moltes ganes d'investigar i d'assessorar-me, i com us deia abans, tinc moltes ganes de compartir-ho amb tothom!
Espero que us agradi...