Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

domingo, 25 de septiembre de 2011

Els nens es posen malalts...

EL nen té febre…
De seguida que el termòmetre es posa a més de 37,5ºC ja pateixes …El mecanisme de protecció es posa en marxa i l’adrenalina comença a córrer per les teves venes…
De seguida li dónes Apiretal i la febre baixa…Però a les 4h ja hi tornem a ser i aquesta vegada no són 37,5ºC sinó 38,2ºC…Acte seguit penses que si no aconsegueixes fer baixar al temperatura aniràs al metge…
Tal i com preveies, en pocs minuts el termòmetre indica 39ºc…
Vas a urgències, t’atenen prou ràpid, ja que parlem d’un nadó.
L’ausculten, li posen el termòmetre, li miren la rigidesa del coll, les amígdales i les oïdes: “Tot bé, deu estar incubant alguna cosa. Si en 48h segueix amb febre, porti’l que ens el tornarem a mirar; De moment alterni Dalsy i Apiretal cada 4h si la febre persisteix”;
Tu, amb cara de poc convençuda te’n tornes cap a casa amb la sensació d’haver perdut el temps…És el teu fill…i té molta febre…no se n’adonen aquests metges?
A la nit el nen es posa a més de 40ºc. Li poses tovalloles tèbies pels canells, el front i l’esquena, però la febre només baixa un grau. Ell plora sense forces i tu, l’únic que pots fer és tornar-li a enxufar el Dalsy i fer-li carícies d’amor…xiuxiuejar-li a l’orella com te l’estimes, I cantar-li una cançó. Ell poc a poc torna a adormir-se, però tu no pots…penses en com de malament deu estar-s’ho passant…penses que no sap parlar i per tant no pot dir-te què és el que li fa mal o li molesta…no et pot dir el que necessita…Al cap de ¾ d’hora un ploriqueig t’alerta i et fa una breu sinopsi del que passarà aquella nit: Febre amunt, febre avall, voltes, canvis de bolquers i de samarretes…Apiretals, pit, pit i més pit…El resultat, una nit sense dormir i un nadó igual de malaltó que ahir…a mig matí la febre es dispara…ja estem a 40,8ºc…Tornem a urgències, això no és normal…Aquest cop canviem de clínica, no sigui que no ens vulguin atendre perquè no han passat les ditxoses 48h.
La mateixa historia: Coll, oïdes, pit…tot correcte. I la febre? Doncs deu ser un virus de guarderia em repeteixen. Solució: Antitèrmics alternats cada 4h i esperar 48h per valorar l’evolució;
Tornes a sortir d’aquella clínica amb la sensació que només TU et preocupes per aquell bitxet de 16 mesos. Alguna trucada de ta mare per interesar-se, però poca cosa més. EL món segueix girant i tu et sents SOLA i INCOMPRESA.
El dia succeeix igual que l’anterior: pujades i baixades de temperatura i alguna trucada...
La nit es repeteix, i al matí tornem a posar el termòmetre sabent el que ens espera, ja que les nostres mans senten aquella temperatura de manera quasi exacte, i les poquetes ganes de menjar i les ulleres del petit et fan saber de manera precisa que la cosa no millora; Tornem a estar a quasi 40ºc. Esperarem a després de la migdiada per portar-lo al primer hospital (ja han passat les 48h de rigor). Mentre el teu petit, per fi, dorm una mica, decideixes MENJAR (portes dos dies que se t’oblida que ets humana i necessites aliment per sobreviure). Obres le nevera, però és BUIDA…NO pots anar a comprar amb un nadó a 40º de febre…ningú a la vista per ajudar-te…Al final decideixes que el menjar pot esperar unes horetes més, i amb quatr galetes enganyes l’estómac.
Ara ja començaré a parlar amb primera persona, ja que aquí intervenen altres factors particular i rellevants…
EL meu fill es desperta ploriquejant i evidentment segueix amb febre; Torno a repetir l’escena de l’hospital amb l’esperança que , sent la “segona” vegada que el visito, s’hi escarrassin una miqueta més.
Quan arribo i m’atenen, els explico la historia i l’evolució; EL metge, sense mirar-me els ulls, pren notes a mà i després es disposa a fer la •revisió”: ulls, orelles, pit i gola: Tot està correcte. Serà una febrada produïda per un virus de guarderia;
- Ja, contesto jo, però això ja m’ho van dir fa més de 48h i el meu fill no menja, no dorm i té moltíssima febre;
- Doncs, (em contesta el metge), segueixi igual: Antitèrmics i molts líquids, i la febre ja marxarà…
JO marxo a casa amb una sensació d’impotència brutal. El telèfon no dóna senyals de vida, o sigui que avui tampoc podré anar a comprar; També podria trucar jo i demanar ajuda…Però tothom sembla tan ocupat, que prefereixo “no molestar”. Noto que em marejo una mica…és clar! La meva sang va cap al cigronet que creix dins meu, i jo sens menjar! Seré burra!!! Paro al bar del costat i demano un menú per endur…Que bé que em senta!!!estic molt millor!!! Després he d’anar a treballar i plegaré tard…només de pensar-ho ja m’agafa de tot;
El dia passa, i quan ja ha passat arriba el Jordi, però no puc espatarrar-me al sofà, que són les 19.00h i he d’anar a treballar!!! Arribo a la feina, i em sento culpable,perquè per fi, començo a relaxar-me…per fi desconnecto una mica dels termòmetres, dels Apiretals i dels banys tebis…
Igualment, em trobo abatuda, i no aconsegueixo deixar de pensar com estarà el meu Petit príncep…
A les 2.30h arribo a casa, pendré un got de llet abans de ficar-me al llit…De cop, quan obro la nevera per agafar l’ampolla, uns crits de socors i un “mama, mama” impedeixen que pugui seguir amb el “meu moment”. Corro cap a l’habitació, i vestida m’acurruco al costat del petitó, que bull…li poso el termòmetre i estem a 40,5ºC…Li enxufo un Dalsy i un biberó, no vol el meu pit, té massa sed i amb el meu embaràs no produeixo prou llet…em sento culpable no sé ben bé perquè…si per haver passat mitja nit fora de casa, si per no tenir llet, si per estar cansada o si per desitjar dormir…
Aquesta nit hi ha una mitja de 2 despertars cada 3h…és esgotador…però hem millorar respecte les últimes dues nits. A les 8 ja estem de peu…No sé ni quants dies han passat, 3 o 4? Potser 4…
En fi…Ara, cada dia es repeteix…Cada dia vaig al metge i em diu el mateix...sempre he d’esperar 48h…Vaig a treballar i cuido del meu petit, que no hi ha manera que li baixi la febre…
El cap de setmana comparteixo tot això amb el Jordi, però avui ja és diumenge nit , el 5è dia i demà és dilluns: El Xavi seguirà tenint febre i jo tornaré a estar i a sentir-me sola…i quan penso en aquesta sensació, només em ve al cap que d’aquí a 4 mesos tindré un altre petitó que dependrà totalment de mi, del meu estat d’ànim i de la meva força física…i, hi ha moments que penso que no podré, però m’equivoco, perquè si que podré, oi? És el que fan les mares…

3 comentarios:

  1. Ostres Cris! però que bé que escrius!! m'has fet posar tota la pell de gallina només de pensar amb tot el que estàs passant. Si et podem ajudar, demana!! Un petonàs!!

    ResponderEliminar
  2. Si que podras, i tant!!! es treuen les forces d'on faci falta, quan creus que no pots més, et sorprens veient que encara es pot més!!

    Ànims, mil petons per tots dos. No sé si et puc ajudar massa, però el que necessitis demana, ni que sigui una trucada!!

    ResponderEliminar
  3. Ai, crissie quin patir mentre et llegia, i quin patir aquests dies. Espero de tot cor que el Xavi millori i no hagis de passar més per aquests moments.
    Ets una mare COMO LA COPA DE UN PINO!!!
    Molts ànims i molta força i si necessites ja saps on trobar-me!
    Petons!

    ResponderEliminar